Crims.cat

5 minuts amb

5 minuts amb .... 5 minuts amb

5 minuts amb... Lluís Llort

18.10.2013 | 11:01 hores | 0 Opinions

Crimcatians! Cinc (o deu) minuts amb en Llort, Lluís Llort. Periodista de mena i escriptor de novel·les criminals - i raretes com diu ell-. Ha publicat les novel·les Tardor (Destino, 1999), Maleït Montjuïc (Destino, 2000), Camaleó (Proa, 2001), Trenta-dos morts i un home cansat (Rosa dels Vents, 2004), La imperfecció de les bombolles (Arola, 2009), Número 5. El submarí perdut (Barcanova, 2011) i Si quan et donen per mort un dia tornes (La Magrana, 2012). D'altra banda també ha publicat contes, llibres infantils i una vintena de guions.  

1-  Com definiries el gènere negre i el policíac? Podem parlar d’un mateix gènere?

De poder, en el món del verb es pot tot. I gratis! Hi ha diferents corrents d’opinió al respecte i, si som oberts de mires, ja és com el flamenc, que està ple de “pals”. Per tant jo diria que hi ha molts tipus de subgèneres si acceptem, no sé, els “thrillers” mèdics, per posar un exemple. Ara bé, si ho concretem en dos, “negre” i “policíac”, jo sóc dels que pensen que (molt) sovint estan barrejats, però no sempre, i que són diferents. Quines diferències tenen? Dit pel broc gros i saltant-me els milions de matisos que es podrien afegir: en el policíac ha d’haver policies i en papers protagonistes i en el negre no és obligatori. El policíac implica un cas (o més) per resoldre, i el negre no. En el policíac el “dolents” solen pagar el que han fet i en el negre, quan els dolents no surten ben parats (que sovint sí que s’escapen indemnes), és més aviat la Vida (disculpeu la indefinició nyonya) qui els fa pagar els errors, no un policia. El policíac, sovint, quan funciona, es transforma en sèrie, i el negre gairebé sempre són novel·les autoconclusives. En el policíac les fronteres morals estan més subratllades, els personatges són més bons o dolents, en el negre se sol jugar més amb les ambigüitats... No sé si encara no es fa prou evident, però a mi m’agrada intentar escriure negre! Amb tot, moltíssimes obres són una enriquidora barreja dels dos gèneres. I està bé que sigui així.    

2-  Et considero un escriptor molt atípic dins la novel·la negra. No segueixes pas el model prototípic (investigador serial ni assassinats venecians per resoldre). Bona prova del que dic ho confirma la trama de “Si quan et donen per mort un dia tornes”. Al llegir-la vaig pensant això és diferent. Té molt a veure amb allò que els americans anomenaven “psicologia criminal” narració enfocada des del punt de vista de la víctima. Era aquesta la intenció que tenies?

Ara podria fer el merda, perdó, el pedant i donar a entendre que vaig estar decidint com agafar un camí lateral del gènere i bla, bla, bla... La veritat és que gairebé totes les novel·les que he escrit eren en part o en tot negres (negres raretes d’aquestes “meves”), sense ser-ne conscient. Total, que em vaig decidir a fer-ne una negra negra i de manera conscient, però se’m va torçar cap al drama familiar i iniciàtic... L’estructura, que és una de les coses que m’han lloat de “Si quan et donen per mort un dia tornes” és intuïtiva, el final d’un capítol em duia al següent; no vaig fer una feina prèvia en aquest sentit. Aquest cop va sortir bé, una altra vegada potser no. Com que la meva màxima quan escric és passar-m’ho bé, i com que ja fa temps que miro de desdramatitzar el fet d’escriure (ser un sacríleg farà que alguns col·legues em pengin pels... per les orelles), vaig aprofitar les eines que més o menys sé fer anar, com ara com el ritme, els diàlegs, els canvis de gènere..., per explicar la història inicial, la del noi que torna a casa després de 14 anys de silenci. I vaig deixar esclatar la bomba que això seria en un nucli familiar ben normalet. Em satisfà que hi ha qui diu que sí que és negra i qui considera que podria ser una novel·la generalista perquè de negra no ho és prou o gens. En el segon cas, són dels que reclamen un cas per resoldre in un policia per fer-ho... I això no ho té. En resum, més que atípic, és que vaig fent experiments intentant fugir dels clixés, tot i que generin debat sobre la puresa del que escric, cosa a la qual renuncio voluntàriament. A la puresa, no al debat. 

3-  Tu ets periodista des de fa molts anys i ja saps que darrerament és cada vegada menys l’espai que teniu per explicar coses… Creus que la novel·la negra s’ha convertit avui en la principal eina per explicar la realitat?

Al febrer vinent farà 28 anys que treballo a l’Avui (ara El Punt Avui), i ben bé la meitat al suplement i la secció de Cultura. No estic d’acord en què cada vegada tenim menys espai per explicar coses. Sempre n’hem tingut molt poc! Parlo de la secció de cultura. És lògic, per altra banda, que en un diari no es dediquin 8 o 10 pàgines a una entrevista d’un autor, sigui qui sigui. Crec que una de les obligacions d’un periodista, que s’ha convertit en virtut, és buscar l’essència. I ara encara més per culpa de la multitasca i del poc temps que dediquem a una sola funció. Ara mateix, sóc conscient d’estar escrivint una botifarrada que no s’empassarà ningú sencera, perquè el món virtual permet publicar aquests excessos i, paradoxalment, limita més la capacitat d’atenció. En un diari, a més, a la secció de cultura és fàcil que ens prenguin pàgines quan l’actualitat ho demana. Encara que el “gran” tema sigui que al Messi li ha sortit un voltadits o, en el mitjà on treballo, que la troupe espanyolista ha pixat fora de test com fan sempre... generant més i més independentistes; una paradoxa més. Pel que fa a la segona part de la pregunta... Sent coherent amb la desdramatització que promulgava abans, penso que no, que la novel·la negra no és l’eina principal per explicar la realitat, de cap manera. A banda del que em toca llegir per feina, el 90% del que consumeixo és novel·la negra i policíaca, perquè m’agrada, perquè (no sempre, ni molt menys) m’ho passo bé. Però no vull que m’expliquin “la realitat”, la realitat ja la sé. Vull bones trames, personatges que m’enganxin, bons diàlegs, gotes o cubells d’humor, de violència, de sexe, d’intriga... De fons surt aquesta realitat, de fons l’escenari serà per collons “la vida”, però quan algú ho posa per davant, quan algú vol fer crítica social... em cau de les mans. I ara tornaré a fer el merda, perdó, el pedant. He arribat a la conclusió que un dels defectes de les meves novel·les anteriors a “Si quan et donen per mort un dia tornes” era que posava per davant i per damunt de tot el tema teòric que volia tractar. Ara m’ha donat resultat centrar-me en els personatges, en les situacions, i de manera natural surten els temes de fons, però la gràcia és que cadascú veu els que vol, sense que jo els obligui: un s’angoixa mentre un altre riu, un ho passa malament amb la discussió familiar i un altre amb la violació a la presó, un pensa que la germana té càncer i un altre que no... Cada sensibilitat tria. Per tant, qui mostra i qui ha de mostrar la realitat, poc o molt manipulada com sempre s’ha fet, són els mitjans de comunicació. I la manipulació no s’evita amb la llibertat que atorguen les xarxes socials, que van plenes de difamadors amagats rere pseudònims o de gent grisa que es creix anímicament a base de piulades intranscendents. L’única manera de captar la informació pura és sense cap intermediari; sí, una quimera. I, finalment, cada autor decideix què vol o que intenta escriure i el lector jutja, és evident, però prefereixo que les novel·les m’expliquin un món sencer a través de les converses d’uns personatges que m’arribin ben endins, i no que m’expliquin com haig de veure el món i, de fons, hi hagi uns ninots escampant tòpics i sentències grandiloqüents.           

4-  Quan tindrem propera novel·la teva? Seguirà la línea d’aquesta darrera?

Aprofitaré per pressionar el meu editor actual, Jordi Rourera de La Magrana, amb DNI 38.57... ui, no cal. Bromes a banda, és possible (estic creuant els dits i em costa escriure!) que al llarg del primer semestre del 2014. Segueix la línia de l’anterior en el sentit que després de donar moltes voltes a com era que aquesta havia agradat més, a més gent i a una espectre de lectors molt més ampli que les precedents (sempre parlant de xifres modestes...), vaig treure algunes conclusions com ara que havia d’abocar-m’hi a crear personatges i situacions i que una cosa em duria a l’altre, és a dir, a la realitat de què parlàvem abans. Fa anys que tenia un projecte sobre els vells, sobre la piràmide invertida de la nostra societat. Fins i tot tenia un títol irònic: “No és país per a joves”. El que fa cinc anys hauria mostrat de manera massa evident, ara treu el nas quan va bé i en un percentatge molt inferior a l’inicialment previst. I això ara veig que és bo. Per contra, els personatges són més potents, els diàlegs més esmolats, hi ha alguna imatge iconogràfica, humor (per mi eren pinzelladetes i prou, però l’editor es va fer un fart de riure), mala llet i relacions familiars (d’aquelles en què sempre podem veure alguna de viscuda), com en l’anterior. I pel que sembla “va como un tiro”, com em va dir fa pocs dies l’amic i novel·lista Carlos Zanón després de llegir-la. 

5-  Quin futur li veus a la novel·la negra en català?

Hòstia, m’he deixat la bola de vidre a casa... No, la veritat és que un futur favorable, consolidant-se, cada cop amb més lectors. Tot plegat perquè és una tendència mundial. Ja he dit que jo llegeixo aquest gènere gairebé en exclusiva. L’amic Bennasar, i molta més gent, diu que tenim una literatura normal i això vol dir amb obres dolentes, bones i molt bones. D’acord, però com que també és cert que els lectors continuen viciats a llegir en espanyol i autors estrangers, els hem de demostrar que aquí també fem bé les coses i això ens obliga a un esforç extra perquè partim de més enrere. Això és una putada, una sobrecàrrega, però o ho fem així o no arribem als lectors, prou per tenir un èxit de vendes que atregui editors estrangers que ens tradueixin. I per assolir aquest món ideal d’intercanvi hem de ser exigents, cosa que costa perquè poc o molt ens coneixem i és fàcil ser estrictes amb l’obra d’un neozelandès però molt complicat ser-ho amb un conegut o fins i tot amic. Parlo com a lector, perquè els editors són un altre tema. Hi ha massa novel·les traduïdes que no acabo i em fa ràbia que estiguin al nostre mercat i que els editors apostin per elles i es gastin els calés i que, per les limitacions demogràfiques de la nostra llengua, en canvi, ens costi tant que passi al revés i que ens tradueixin... Amb tot, l’èxit de vendes no vol dir qualitat, per tant, la cosa és anar fent bullir l’olla i esperar que de tant en tant soni la flauta. Una novel·la com “Wonder”, objectivament fluixeta, estava passant discretament pel mercat fins que el Guardiola va dir que era bona i es va vendre a carretades. Volem això? Doncs mira, de tant en tant, sí. Sóc molt exigent, però ho sóc amb tots els gèneres. De novel·la històrica es publica cada txurro... El que passa és que “no són els meus”, així que la meva crítica queda concretada en el negre, però és extensiva a tota la literatura, tota. Tot i que, de fet, qui sóc jo per dir a la gent què ha de llegir o què és bo i què no ho és? Tenim futur en català? Sí, i tant, i apuntant millores i tot. Ara bé, guanyar-se la vida escrivint, novel·la negra i en català és factible? Encara no. Ni ho serà mai.

6- Quins autors recomanes de novel·la negra?

Ui, l’examen... Com que més que poca memòria és que no en tinc, seré breu. De fet, hauria de parlar de títols més que d’autors, perquè un que m’agrada molt és Don Winslow, però no tot el que ha publicat. “Esta noche digo adiós”, de Michael Koryta, em va encantar, la següent amb el mateix protagonista, no. “Delitos a largo plazo”, de Jake Arnott, collonuda, la següent, no (sempre amb l’afegit de “per mi”, cosa lògica perquè sóc jo qui parla, però no voldria ofendre ningú amb el meu gust o poc gust). Camilleri m’agrada, Donna Leon no. Màrkaris m’agrada i Nesbo i tants altres “de cuyo nombre no puedo acordarme” i tants i tants que no he llegit mai... De catalans em permetràs que no en digui per una raó molt senzilla, hauria de fer una llista llarga en què algú hi seria per cortesia i en canvi deixaria fora altres per falta de memòria i semblaria que no m’agraden... Sí, acabo de xutar a córner.

7- Recomana una pel·lícula i digues el perquè?

“Old Boy”, de Park Chan-wook. Violència, reflexió sobre la memòria (sobre el desig d’esborrar-la), girs de trama, conflictes sobre la condició humana duts fins a l’extrem... Angoixa i intriga ben mantinguda. I algunes escenes imaginatives. Memorable i dura, d’aquelles que, si no et generen un rebuig frontal, et queden dins per sempre.

8- Una música pel gènere negre? 

Em sap greu ser tòpic, però el jazz. Sobretot perquè segons l’època i l’estil de la trama podrien ser el rock, la clàssica, músiques rotllo “chill out”... però en general, el jazz encaixa amb totes les novel·les. Altra cosa és que, per llegir, millor el silenci; i que, si és el cas, sigui el nostre cervell qui canti el que la novel·la li suggereix o evoca.

 

Entrevista: Àlex Martín Escribà

Opinions

Hi han 0 opinions disponibles.

Connecta amb nosaltres

Newsletter
Dona’t d’alta per rebre la nostra newsletter
Go
Twitter
Segueix-nos al twitter @crimscat i entera’t de totes les nostres novetats
Facebook
Visita’ns al facebook i connecta’t a la comunitat de crims.cat
crims.cat