Crims.cat

Ressenyes

Món Negre. Ressenyes

Assabenta't de tot

Si cal matar, matem: noves tendències de la novel·la negra als Països Catalans

- 15.09.2012 | 20:25 | 0 Opinions

Si cal matar, matem: noves tendències de la novel·la negra als Països Catalans

 

Matar, o millor dit “El simple art de matar” és ja un dels millors títols per definir la novel·la negra a l’actualitat. A la discussió eterna dels teòrics del ram per establir taxonomies, és cert que darrerament s’han trencat les fronteres terminològiques i aquest tipus d’escriptura ha passat a convertir-se en la gran novel·la social del nostre temps, una eina excel·lent per recrear èpoques pasadse, presents i futures.

Ara bé, si ens remuntem als seus inicis no sempre fou així. Durant dècades el gènere negre i policíac als Països Catalans fou considerat com a literatura d’entreteniment i divertiment, catalogat de paraliteratura i desvinculat del gènere novel·lístic en majúscules. Els intents per contradir aquestes afirmacions van venir dels escassos precedents amb els que comptem. Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster, són, per aquest ordre, la triada d’escriptors que van constatar que era possible escriure novel·les negres en català de qualitat.

El camí obert va donar els seus fruits gràcies a la col·lecció “La Negra” i d’altres iniciatives editorials així vam poder llegir autors tan interessants com Ferran Torrent, Isabel Clara-Simó, Maria Antònia Oliver, Antoni Serra o Margarida Aritzeta. Admiradors dels clàssics nord-americans, la influència de l’educació rebuda, el cinema, la reivindicació dels clàssics varen ser algunes de les constants al llarg dels seus cicles novel·lescos. Precisament, fou al cap d’uns anys quan es va produir una davallada i un dels motius en va ser la producció; les nombroses ressenyes i les ofertes dels llibres van superar amb escreix allò que el mercat i el lector podien absorbir.

D’aquesta manera arribàvem al nou mil·leni sense saber molt bé si el futur seria “negre” o no. I és que gràcies al seu carácter multidisciplinari hem travessat la dècada més reeixida i prolífica que es coneix pel que fa a la novel·la negra en català, i per extensió, arreu del món.

El trencament d’aquestes fronteres l’ha convertit en una de les fórmules narratives en millor forma, amb la creació de nombrosos premis literaris especialitzats, sèries d’èxits –Stieg Larsson, Donna Leon o Henning Mankell- i, el que és més important, amb major nombre de lectors. I és que ens trobem davant d’una narrativa on hi té cabuda una crítica social implícita de tota mena: globalització del crim, model capitalista, crisi econòmica, l’explotació massiva del sòl, denúncia social, violència de gènere, corrupció política, inmigració, noves tecnologies, fallida del mercat inmobiliari i memòria històrica són temes habituals dins del gènere negre actual.

Així –i també degut al gran èxit fora de les nostres fronteres—s’ha anat consolidant també una indústria local d’escriptors de gènere arreu dels Països Catalans. I és que els nostres escriptors cada cop maten més i millor, ho fan des de totes les contrades i amb tota barreja de gèneres i tendències innovadores. Dins del format més clàssic (el de sempre) hi ha autors ben interessants com Juli Alandes, amb el començament d’una sèrie protagonitzada pel seu culte mosso d’esquadra Miquel O’Malley (El crepuscle dels afortunats), Pau Vidal i la recerca filològica (Aigua bruta), Xavier Aliaga i el sarcasme rural valencià (Els neons de Sodoma), Josep Torrent i les històries empordaneses (La mirora mata els dimarts), Jordi Cervera i la crònica periodística de la boxa (Mosques), Andrea Robles i el contraban de drogues al País Valencià (La visita del vent), o Miquel Vicens i la venda de terrenys il·legals a Mallorca (La jove alemanya), entre d’altres.

Ara bé, la novel·la negra ha experimentat interessants mestissatges amb molts altres gèneres. Un dels més emprats ha estat la fusió amb el revisionisme històric que permet tractar la història des de diferents èpoques i punts de vista. No fa gaire Andreu Martín publicava Barcelona tràgica una novel·la policíaca on destaca per damunt de tot la crònica històrica de la ciutat. D’altra banda el mosso d’esquadra Marc Pastor feia el mateix amb La mala dona, una novel·la ambientada el 1912, que narra la història d’Enriqueta Martí, la vampira de Barcelona.

De temporalitat més recent, tenim tres joies que cal destacar: Emulsió de ferro de Sebastià Jovani, Negres Tempestes de Teresa Solana i Abans del silenci d’Agustí Vehí. Ambientades totes tres a la ciutat de Barcelona se centren en temps pretèrits, des de la Guerra Civil, la postguerra fins ben entrada la transició.

En altres ocasions, aquesta temporalitat es trasllada al futur i la novel·la negra es fusiona amb la ciència-ficció. En aquest sentit, valga la pena citar a l’escriptor Jordi de Manuel, que ens proposa a través del seu inspector Marc Sergiot cinc aventures ambientades en un futur proper on els avenços tecnològics, les rondes aèries per solucionar el problema del trànsit a Barcelona i un referèndum per a la independència dins l’àmbit polític són alguns dels trets que planteja al llarg de la seva sèrie.

També la novel·la negra d’avui ha assolit graus d’èxit amb temàtiques medievals i de vampirs, en clau best-seller. És el cas de les novel·les Els secrets de la reina de Xulio Ricardo Trigo, El Baphomet i la taula esmeragda de Miquel Esteve i Vampíria Sound de Pep Blay.

Per últim, d’altres experiments interessants arriben de la mà de la no ficció en clau de novel·la negra. En aquest cas, es tracta de ficcionalitzar a partir d’una realitat, que en moltes ocasionsno permet ser coberta per la vessant periodística.

Prenent com a referencial la novel·la de Truman Capote i la seva A sang freda, als Països Catalans hi ha hagut dues aportacions valuoses. La primera d’elles ens arriba de la mà de Carles Porta que va publicar la novel·la Tor, tretze cases i tres morts. La bomba –en aquest cas periodística i emesa pel programa 30 minuts de TV3- és explicar-nos la tràgica història d’aquest poble de muntanya i un dels darrers assassinats que s’hi van cometre.

D’altra banda, Joan Manuel Oleaque que feia una cosa semblant a Des de la tenebra: un descens al cas Alcàsser, on analitza l’assassinat de les joves d’Alcàsser que va cobrir –en bona part- com a periodista al setmanari El Temps i que posteriorment desenvolupa en una novel·la que suposa tot un llibre de periodisme d’investigació.

Per tant, comptem entre nosaltres amb un ventall general de títols, autors i gèneres per demostrar que existeix una nova realitat, una nova novel·la negra cada cop més mestissa i indefinible, però que assegura continuïtat, futur, i sobretot, lectors.

 

Àlex Martín Escribà

Opinions

Hi han 0 opinions disponibles.

Connecta amb nosaltres

Newsletter
Dona’t d’alta per rebre la nostra newsletter
Go
Twitter
Segueix-nos al twitter @crimscat i entera’t de totes les nostres novetats
Facebook
Visita’ns al facebook i connecta’t a la comunitat de crims.cat
crims.cat