Crims.cat

Ressenyes

Món Negre. Ressenyes

Assabenta't de tot

Acadèmics: llegiu-ne una, de lladres i serenos

- 08.10.2012 | 17:51 | 0 Opinions

Acadèmics: Llegiu-ne una, de lladres i serenos

 

 “Anomeno literatura als relats de misteri, els exigeixo la mateixa categoria que a qualsevol novel·la, i m’enfronto a l’extrema dificultat de la forma”. Aquesta citació, amb una càrrega de profunditat que podria haver estat extreta de qualsevol rudiment de teoria literària, és una bona mostra de poètica de la narració manifestada per un dels grans coneixedors i creadors de la literatura de misteri: Raymond Chandler. Ell no era, ni de bon tros, un qualsevol afeccionat a escriure relats de misteri: la seva formació cultural i literària ens en retén l’evidència. En cap moment no va voler arrogar-se la capacitat de pontificar sobre la qualitat literària dels seus escrits ni dels que, com ell, van practicar i practiquen aquest tipus concret d’escriptura, a mig camí entre el divertiment i el retrat social.

Tanmateix, sovint se senten (massa sovint), o es llegeixen (quina ràbia), consideracions a propòsit dels autors de literatura de gènere. El punt de mira de molts acadèmics i crítics de tota mena, com el caçador que només es deleix pels grans mamífers, no apunta sobre el que, en principi, molts consideren gèneres menors. Així el gènere negre i policíac (per denominar-lo d’una manera genèrica) està vist com a literatura de pur entreteniment i divertiment.

La causa per la qual hi posen el segell de subliteratura és que hi ha una barreja de joc endivinatori, acció, intriga, suspens, violencia, sexe i humor, elements pressumptament (mare meva!), de segon ordre en relació amb els paràmetres de mesura dels grans clàssics de la narrativa. Però, alguna cosa més hi ha d’haver al darrere, és a dir, a la rebotiga d’un gènere en el qual hem d’inscriure, en més de segle i mig d’existència, milers i milers de títols de molta varietat i prou significació; no tots, és clar, obres mestres.

Convindria contraposar, a aquesta mena d’afirmacions que se senten per molts racons intel·lectuals, que hi ha autors d’un prestigi mundial tan reconeguts com a clàssics del gènere que mai no s’han mogut d’aquest paràmetre (exemples nombrosos, Dashiell Hammett, el suara citat Raymond Chandler, Georges Simenon, Patricia Highsmith...), i que han venut milions d’exemplars, compartint una sèrie de pautes. El fet de ser clàssics- això el món acadèmic en sap molt-els atorga una valoració inherent de tipus qualitatiu; caldria saber que per clàssic –si més no en literatura- s’entén allò digne de ser imitat.

La discussió eterna del món acadèmic ha estat determinar quines eren les mesures que calia fer servir per a valorar el grau de qualitat. Potser l’apreciació subjectiva de l’art no gaudeix de paràmetres indiscutibles. És, tanmateix, la sensació que traspua la lectura –com qui assaboreix un bon vi-comparant-lo amb un de capitós- allò que produeix cert plaer –i que ens enganxa els ulls a les línies de la lletra impresa-, un valor a partir del qual podríem començar a parlar. Aquesta atracció ens aboca a un vici (perdó) lector sense cap mena d’atur. Us atreviu, doncs, acadèmics, a llegir-ne una de lladres i serenos?

 

Àlex Martín Escribà

 

Opinions

Hi han 0 opinions disponibles.

Connecta amb nosaltres

Newsletter
Dona’t d’alta per rebre la nostra newsletter
Go
Twitter
Segueix-nos al twitter @crimscat i entera’t de totes les nostres novetats
Facebook
Visita’ns al facebook i connecta’t a la comunitat de crims.cat
crims.cat