Crims.cat

Ressenyes

Món Negre. Ressenyes

Assabenta't de tot

Passió andorrana

Escrit per: Sebastià Bennasar - 20.02.2012 | 17:48 | 0 Opinions

Albert Villaró (1964) és un d’aquests rars escriptors que, de tant en tant, produeix el país. Dic rar en el sentit que no està adscrit a un sol gènere literari –si és que avui en dia encara són vàlides les distincions- sinó que dins l’àmbit de la narrativa es desenvolupa bé en tots els pals.

Així i tot, i per al que aquí ens interessa, cal destacar que és un dels valors segurs de la novel·la negra en català. Villaró és autor, entre altres, de dues grans novel·les negres, Obaga (2003) i Blau de Prússia (2006), amb la qual va guanyar el premi Carlemany i on apareixia per primera vegada el policia andorrà Andreu Boix.

Doncs bé, ara en Villaró ha recuperat el seu personatge i l’ha situat en un escenari suggerent a més no poder: la visita dels coprínceps d’Andorra, Nicolas Sarkozy i Carla Bruni, al país dels Pirineus, precisament durant la setmana de l’isard, una bacanal cinegètica que omple les muntanyes de més de 600 caçadors amb fusells de precisió per acabar de complicar el dispositiu de seguretat que comporta una visita d’aquesta mena.

Al principi, la novel·la comença com una novel·la de procediment. Al llarg de les primeres noranta pàgines podem veure, entre altres coses, com en Boix ha d’anar a França per establir els protocols de seguretat i com Andorra es prepara per a la vinguda dels coprínceps. Algú podria pensar que això és avorrit, però us asseguro que no, que tot al contrari, que potser fins i tot és una de les parts més delicioses de la novel·la. I ho és perquè, precisament, el que intenta Albert Villaró és traçar el retrat de tot un país a través de la seva obra, i per això hi ha pocs personatges millors que en Boix: un policia del minso grup d’homicidis d’Andorra, vidu, que ha tengut una relació amb una mossa d’esquadra i que coneix Andorra com només la coneixen els de la seva generació, és a dir, sap qui és cadascú i el grau de poder que ostenten dins el complicat món de relacions de les set parròquies.

Després, com no podia ser d’altra manera, l’acció es desborda i apareixen els morts i la sang i els paisatges fulgurants de les muntanyes andorranes. Perquè Villaró també és un mestre de la descripció i de l’ambientació. El lector transita amb absoluta precisió per cada un dels cims i dels rocs del país, per les seves carreteres, pel soroll del vent al bosc. Hi ha moments que Villaró es posa tan sentimental amb la seva pàtria com aquells fragments inoblidables del Canigó de Verdaguer quan es descriu el país de tal manera que la lectura en veu alta provoca emocions sobtades. Villaró, doncs, traspua amor per una Andorra que no dubta en criticar amb ferotgia per esventrar-la.

A tot això li heu d’afegir un magnífic control de la dosificació de la informació, uns personatges secundaris de luxe i l’afegit d’un augment del sentit de l’humor respecte a novel·les anteriors i tendreu una radiografia del que és L’escala del dolor. Precisament, Villaró ens explica també perfectament quin és aquest dolor i com es pot manifestar, perquè aquesta és una novel·la de personatge i ja se sap que els personatges sempre pateixen. Ara només ens queda desitjar que en Boix tengui noves aventures.

L’Escala del Dolor
Albert Villaró
Columna
Barcelona, 2012
328 pàgines

Opinions

Hi han 0 opinions disponibles.

Connecta amb nosaltres

Newsletter
Dona’t d’alta per rebre la nostra newsletter
Go
Twitter
Segueix-nos al twitter @crimscat i entera’t de totes les nostres novetats
Facebook
Visita’ns al facebook i connecta’t a la comunitat de crims.cat
crims.cat